El 21 de desembre de 1932 ―ara farà, per tant, 75 anys― els escriptors i intel•lectuals valencians de l’època signaren, a la ciutat de Castelló de la Plana, les Normes d’ortografia valenciana. Més enllà del valor simbòlic de la data, les Normes del 32 suposaren un acord explícit dels valencians a l’hora d’escriure la llengua pròpia i la culminació d’un llarg període en què el consens sobre les normes d’escriptura era una necessitat inajornable.
Les Normes de Castelló són, en realitat, una adaptació de les Normes ortogràfiques que havia promulgat l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 i, per tant, constitueixen un reconeixement explícit de la unitat de la llengua.
L’acceptació d’una normativa ortogràfica clara i unitària era una condició mínima i necessària per consolidar el procés de recuperació i de dignificació del català al País Valencià.
Malauradament, la guerra i la llarga repressió del període franquista van impedir que es consolidaren les iniciatives de normalització lingüística i cultural encetades tímidament durant els primers anys trenta.
Ara, tres quarts de segle després, els valencians tenim l’oportunitat històrica, i el deure com a poble, de recollir el llegat dels nostres avantpassats i de consolidar la llengua pròpia com a instrument de cultura i de comunicació, com a símbol d’identitat i com a instrument d’integració i de cohesió de la societat valenciana.
El valencià és un patrimoni col•lectiu de tots els valencians i entre tots hem de fer possible que siga una llengua de futur.
Les Normes de Castelló són, en realitat, una adaptació de les Normes ortogràfiques que havia promulgat l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 i, per tant, constitueixen un reconeixement explícit de la unitat de la llengua.
L’acceptació d’una normativa ortogràfica clara i unitària era una condició mínima i necessària per consolidar el procés de recuperació i de dignificació del català al País Valencià.
Malauradament, la guerra i la llarga repressió del període franquista van impedir que es consolidaren les iniciatives de normalització lingüística i cultural encetades tímidament durant els primers anys trenta.
Ara, tres quarts de segle després, els valencians tenim l’oportunitat històrica, i el deure com a poble, de recollir el llegat dels nostres avantpassats i de consolidar la llengua pròpia com a instrument de cultura i de comunicació, com a símbol d’identitat i com a instrument d’integració i de cohesió de la societat valenciana.
El valencià és un patrimoni col•lectiu de tots els valencians i entre tots hem de fer possible que siga una llengua de futur.
